Analogs o digitals. Una qüestió que també arriba a la pell dels dissenyadors gràfics. Píxel i llapis són enemics, aliats o complements?
Els dissenyadors, som infidels per naturalesa?, ens agrada anar a contracorrent?, preferim les modes que vindran? L’únic cert és que ens agrada crear. I que la imaginació no hauria de tenir límits.
Per a la nostra generació de dissenyadors, la dels “nadius digitals”, la resposta podria semblar òbvia. Hem crescut, personal i professionalment, entre ordinadors, mòbils i móns virtuals amb tot tipus de xarxes i suports. I per als qui ens han precedit, els que s’han format i desenvolupat en l’univers analògic i handmade, la irrupció del píxel ha passat de ser gairebé una maledicció a convertir-se en eina imprescindible, en la mare de tots els conceptes. Ara, que fins i tot hi ha kits bàsics per triar paletes de colors sense haver vist mai un “pantonero” a la vida i que, com passa en altres sectors, sembla que qualsevol pugui anomenar-se dissenyador, o pugui considerar-se expert, pel simple fet de saber utilitzar un software, potser convé preguntar-nos com dissenyem, com ens agrada dissenyar. Perquè, probablement, les respostes no siguin tan òbvies, sinó tot el contrari.
Abans d’entrar en matèria, permeteu-nos compartir aquesta il·lustració de com ens veuen els dissenyadors gràfics, que també hem trobat recentment a la xarxa (cortesia de @MkDirecto). Qualsevol semblança amb la nostra realitat… Així que anem ara al tema.
El disseny digital és un substitut de l’“hecho a mano”? És un complement? Digital sinònim d’actual i l’altre d’antic? Suposem que hi haurà opinions per a tots els gustos. La nostra és que, sense cap mena de dubte, l’ordinador complementa la feina, podent minimitzar els errors i evitar així el temut “factor sorpresa”. Però, d’un temps ençà, sembla que assistim a una proliferació del més del mateix, a un déjà-vu a perpetuïtat. Logos que s’assemblen a logos. Anuncis amb imatges idèntiques -d’arxiu-, canviant només el claim i el copy. Webs, banners, folders… en els quals amb dificultat canvia el nom de la marca. I així podríem seguir en el que aparentaria un clar desprestigi per al disseny digital.
Què passa amb el disseny en paper? Per exemple, que els canvis del client a última hora no es resolen amb un clic, sinó amb un tornar a començar. Anem, que es converteix en una successió d’originals, això sí, mancats d’aquest valor afegit d’“original”. Més laboriositat, més temps…
Afirmem, en destacat, que ens agrada crear sense límits. Utilitzant totes les eines al nostre abast, des d’un llapis a un ordinador, passant per tot allò que serveixi per materialitzar una idea. Per això, iniciatives com la de Mr.wonderful ens seducen. O treballs com els de Julien Vallée no ens deixen indiferents. Són només un parell d’exemples, per posar en evidència que això de posar les mans, de ple, en cada projecte, ens identifica. Textures, volums, formes, sensacions, olors… plasmats en cada creació. I, després, com a colofó, tot el digital que sigui necessari per realçar la seva vida, expandir-la i propagar-la. Mà a mà, el llapis i el píxel. L’anàleg i el digital.
I tu com dissenyes?
Per Noémie Coignus i Beatriz Terreu, dissenyadores gràfiques a Ondho
