Llibre i pel·lícula tanquen el cercle entorn al singular projecte que els tres germans d'El Celler de Can Roca han dut a terme deixant enrere els límits de la cuina per atorgar-li una nova dimensió a la paraula 'creació'. Nosaltres hem pres alguns apunts.
Gràcies a Alberto Jiménez, gestor de comunitats de Cameo, hem tingut el privilegi d’assistir a aquesta presentació, precedida pel preestrena de la pel·lícula, i com a mostra de gratitud podríem recomanar-vos la compra del llibre, però això ho deixem al vostre bon criteri, perquè ara volem anar més enllà.
Per si tot això us ha agafat de lluny, o una mica despistats, el 22 de febrer de 2013 (29 d’abril a nivell internacional, a Londres), Joan, Josep i Jordi Roca, juntament amb Franc Aleu i Mediapro, donaven a conèixer el seu propòsit d’organitzar un sopar en el qual, juntament amb la gastronomia, portada a l’extrem en sabors, colors, tècniques i textures, convergissin totes les disciplines de l’art per crear un instant de bellesa única.
Aquest sopar en 12 actes, amb 12 plats insòlits, per a 12 comensals del més erudit en diferents camps, va tenir lloc al claustre de l’Arts Santa Mònica (Les Rambles, Barcelona), el passat 6 de maig.
Tots els preparatius i les creacions artístiques que han confluït en aquest sopar de somni són la matèria primera tant del llibre com de la pel·lícula que ara veuen la llum. Són centenars les persones que han participat en aquest projecte i només 12 els escollits per gaudir-ne en primera persona.
Nosaltres, no cal dir-ho, no estàvem en aquella selecta llista, sinó que ens incloem en una altra, igual de heterodoxa i internacional, però molt més àmplia, dels fascinats per aquestes incontables gotes de creativitat que emanen de tot el projecte i dels quals, des d’ara, somien amb tenir l’oportunitat, una vegada a la vida, de provar almenys un mos de tots els que allà es van servir.
Recentment, en un altre article d’aquest blog, parlàvem de Qüestionar per trobar la creativitat i portàvem a col·lació, a mode de referents, noms com Picasso, Duchamp, Manzoni, Clark o Beuys, que han fet de la transgressió una senya d’identitat i la màxima de la seva expressió artística.
Entre somriures de complicitat dels tres germans, Jordi Roca comentava que això no ha acabat aquí, que “el proper serà el videojoc”. Mentre, amb la pausada solemnitat que el caracteritza, Joan Roca apuntava que “hi ha moltes idees de plats que s’han quedat enrere, en el camí d’aquest projecte, però que no s’abandonen i en qualsevol moment es poden reprendre d’una altra forma”.
Però, ¿què tenen en comú els tigres de l’Índia, la lluna, l’escuma de figa de moro “que cal erradicar del nostre paisatge”, les quatre gotes comptades d’una vinya arrasada pel foc, la vaixella elaborada dels esgarrinxos de les ampolles de Coca-Cola, la veu de Silvia Pérez Cruz, el David de Miquel Àngel, una massa mare bategant amb puré de cacau i litchi deshidratat i fresc, un quintet de corda robotitzat…?
¿Què tenen en comú un antropòleg, un escriptor nord-americà, una física teòrica, un director d’orquestra, una actriu de Bombai, un narrador i poeta, un especialista en medicina interna, un xef revolucionari, un biòleg, un escultor o una directora de cinema?
¿Què tenen en comú un xef, un sommelier, un pastisser i un artista audiovisual que debuta en la direcció cinematogràfica?
¿Què tenen en comú la gastronomia, l’escultura, la cinematografia, la dansa, l’òpera, la música, l’enginyeria, la paraula, el gest, el so, l’olor, el gust, la textura…?
Totes aquestes preguntes condueixen a una única resposta: El somni/ El somni i, alhora, generen un nou interrogant: com uns “simples cuiners” orchestren un projecte d’aquesta magnitud creativa? Potser dient no als límits i sí als somnis.
Algú s’apunta a somiar?
