Qüestionar per trobar la creativitat

Diuen que la gent creativa sol tenir una sèrie de característiques comunes com fluïdesa, flexibilitat, originalitat, imaginació, curiositat, intuïció i sovint se les veu com a persones introvertides.

Una de les recomanacions per buscar la creativitat és preguntar, d’aquí la tècnica dels 5 per què de Toyota per arribar a l’arrel d’un problema que, a simple vista, no està visible.

A lo llarg del S.XX ha hagut molts artistes que, segur, complien moltes d’aquestes característiques i que han reflectit en la seva obra una curiositat, intuïció i un qüestionament de el que es feia en la seva època per parts iguals.

Pablo Ruiz Picasso

Un dels espanyols més universals i un dels revolucionaris de l’art de la primera meitat del segle passat. Sense lloc a dubtes va estar en el moment i lloc adequats.

Va néixer a finals del segle XIX, concretament en 1881. La fotografia ja havia aparegut i el realisme en la pintura deixava de tenir gran part del sentit de representació anterior. La recerca de la perspectiva i la profunditat, així com de la bellesa, que havia començat fa segles ja es podia fotografiar. Les escultures, com el David de Miquel Àngel, o els quadres tan realistes, com les Menines de Velázquez, havien de donar pas a una nova concepció de l’art. Picasso pretén crear una imatge nova a partir de la realitat.

Si a això li sumem el poder unir elements d’altres cultures, com la africana, que es començava a conèixer molt més a raó de la colonització salvatge del continent, i civilitzacions passades, com la dels ibers, pel desenvolupament i interès per l’arqueologia, ens presenta una obra trencadora amb el passat pictòric que es troba en quadres com Les Demoiselles de Avignon, una obra en els inicis del moviment cubista que actualment es troba en el Moma de Nova York.

Marcel Duchamp

Francès, Duchamp va néixer en 1881, va estar en aquest París de principis de segle que era un lloc inesgotable d’inspiració i trobada per a artistes com Picasso.
Duchamp era un inconformista, el que el va portar a crear diverses vies per a l’aparició de moviments artístics futurs, sent, sens dubte, un dels artistes de referència del S.XX.

Una de les seves obres d’art més famoses és un ready-made, La Font, de 1917, que no era més que un simple urinari però que, en mans d’un artista, agafava un nou significat, només per haver-los signat i ser elegits com a obra artística. Obre noves vies ja que podem dir que inaugura l’art conceptual.

Aquesta poètica de l’objecte banal és la que després ens trobem, per exemple, en el pop art d’artistes com Warhol i la seva famosa pintura de la Sopa Campbell. També dóna origen en una altra de les seves obres, Roda de bicicleta a l’art cinètic.

Una crítica oberta a aquest art de galeria o de museu, que el dadaisme o el surrealisme tenen entre les seves màximes: les crítiques al sistema burgès. La Primera Guerra Mundial, de la qual ara es compleixen 100 anys, deixa tocats els fonaments de la societat.

Duchamp busca fer pensar, participar i no només deslumbrar per alguna cosa bella.

Piero Manzoni

Nascut a Itàlia el 1933, va morir molt jove, a l’edat de 29 anys. És un artista radical que es torna a preguntar què és art i el que s’entén per ell. Alguna cosa que, d’altra banda, en moltes de les obres que es presenten com a artístiques en ple S.XXI es podria qüestionar.

Entre les seves obres més especials està Merda d’artista, una crítica ferotge al mercat de l’art i la seva valoració monetària. Unes llaunes que, suposadament, alberguen els seus excrements i el preu era equivalent al seu pes en or. No només usem les mans per crear, podem utilitzar altres parts del cos. A part de la seva aportació a l’art conceptual, també influeix en altres moviments com el body art.

Lygia Clark

Nascuda al Brasil el 1920, va ser cofundadora del Moviment Neoconcret, en el qual es donava entrada a la participació de l’espectador podent manipular els objectes. Es dóna pas llavors a un espectador que no ha de quedar darrere de la línia o la cinta dels museus, sinó que, amb la seva participació, modifica l’obra per al següent espectador i usuari. Interactivitat en els anys seixanta. En la seva obra trobem també tints polítics, no cal oblidar que en aquella època el Brasil vivia en plena dictadura.

De la seva obra podem destacar els objectes relacionals, que són una sèrie de caputxes i vestits que es van utilitzar per a processos de curació, tornant a un passat en què l’art i la medicina anaven molt lligats. Utilitzar l’objecte es torna més important que la forma que té. L’art es converteix en un curador de traumes i de connexió amb les nostres emocions i pensaments.

Va deixar de ser artista per ser la persona que proposa, buscant que poguéssim tornar a sentir el nostre propi cos i, al mateix temps, la relació amb altres persones, ja fossin parelles o grups. Posteriorment aquests participants relataven el que havien sentit. En els seus últims anys va abandonar completament l’art per fer teràpia psicoanalítica a través d’aquests objectes.

Joseph Beuys

Alemany nascut el 1921, és el membre més destacat del moviment Fluxus. Entre les seves frases cèlebres, una genial: “tot ésser humà és un artista”. Per a Beuys, la creativitat era un motor, una força per revolucionar la societat. Tots ens podem convertir en uns provocadors que moguin consciències.

És un artista global, un Leonardo da Vinci molt modernitzat, de finals de segle XX, amb molts interessos en facetes diferents que acaben reflectint-se en la seva obra. A diferència de Leonardo, la bellesa és quelcom totalment secundari i, fins i tot, busca certa lletjor en contraposició a l’art que dominava l’etapa de l’Alemanya nazi.

És un home d’acció, de performance, molt interessat en política, en la socialització de l’art, de buscar l’espiritualitat per sobre del racionalisme.

El seu passat com a soldat, ferit i curat per una tribu tàrtara, el converteix en una persona espiritual que busca en l’art una forma de relacionar-se amb la natura i per això utilitza molts materials com el feltre, la greix o animals morts. Un cop més, un artista es torna a enfrontar a la forma en què la societat marca certes regles, en aspectes com el consumisme exacerbat.

El seu cos es converteix en objecte artístic, en escultura social, i no dubtarà a embolicar-se de greix o cobrir-se de feltre per posar de relleu el paper del subjecte, convertint-se en un xamà que ve a guarir, igual que ell va ser guarit. A semblança de Clark, la seva obra ha de servir per guarir traumes.

Entre les seves accions més destacades es troba I like America and America likes me. Beuys viatja el 1974 als Estats Units i, en arribar a l’aeroport, cobert de feltre, s’hi puja a una ambulància que el porta directament fins a la galeria René, on havia de realitzar la seva performance.

Allà conviurà durant tres dies amb un coiot salvatge, que és un animal sagrat per als indis nord-americans. Al principi estaran separats per, al final, acabar abraçats. Tracta, metafòricament, el trauma d’una societat americana que va maltractar els pobles indis americans. Només es relaciona amb el coiot en tota la seva estada i marxa una altra vegada amb l’ambulància, “sense trepitjar” terra americana. No hi ha obra de museu com a tal, només imatges i vídeos que van ser creades durant l’actuació.

Beuys tanca un cercle que vam començar amb Picasso. La teoria, la idea, la investigació, qüestionar l’establert com a veritat absoluta és molt més important que l’objecte en si. Per això es busquen formats que, sovint, no es poden representar en un museu com les obres tradicionals, com el performance o la instal·lació. Si Duchamp va convertir l’objecte quotidià en art, Beuys converteix l’art en alguna cosa quotidià, tots podem ser artistes, tots tenim capacitat per crear i sentir-nos més lliures.

En l’art es troba sovint grans dosis de creativitat. Si vols aprofundir sobre els processos que porten a la creativitat et poden interessar aquests dos llibres: ”El camí de l’artista” de Julia Cameron i el llibre ”Ciència, ordre i creativitat” de D. Bohm i F.D. Peat. ¿Disfruta’ls i busca nous camins artístics!