L'efecte Parallax està evolucionant gràcies a marques que ho veuen com un recurs que dóna suport a l'explicació de la història.
L’efecte parallax que veiem en moltes webs sovint no té un objectiu d’ús a la pàgina, més enllà de ser una tendència d’aquest any, i dels anteriors, en disseny web.
Però últimament he vist tres sites que són dignes de ser visitats, de deixar córrer el scroll cap avall i perdre’s en una experiència que va molt més enllà de moure elements a diferents velocitats i en plans separats.
Els tres busquen una immersió total en la qual acaben explicant una història:
- Recórrer un quilòmetre a l’assec de Mercedes, mentre t’expliquen les bondats de l’automòbil, alhora que recorres una carretera. Un site amb l’elegància pròpia de la marca.
- Ens traslladem a Japó de la mà de Sony que, tot i que últimament no està passant pels seus millors moments, posseeix una gran vida darrere. En aquesta història ens explica i relaciona com en l’enginyeria hi ha una actitud més artística i creativa per arribar a la gestació de nous productes.
- En el tercer, fixa bé els teus auriculars perquè la immersió, ja sigui en la història o, fins i tot, literalment en el mar, està assegurada, per explicar-nos quines són les fonts d’inspiració per crear el nou cotxe de General Motors, Sierra, una pickup robusta molt a l’estil americà.
Mercedes Benz
Sony
GMC Sierra
> www.gmc.com/incrediblethinking
Què se’n va fer, del parallax
Aquest article és del 2014, quan l’efecte era al seu millor moment. Dotze anys després la tècnica gairebé ha desaparegut dels llocs grans, i no per moda: la van tombar tres coses concretes.
El rendiment. El parallax clàssic es construïa lligant la posició dels elements a l’esdeveniment de scroll amb JavaScript. Això obliga a recalcular i repintar al fil principal a cada píxel de desplaçament, i el resultat és l’estirada característica en mòbils i portàtils modestos. Quan la resposta a la interacció va passar a ser una mètrica que Google mesura i fa servir, aquell cost va deixar de ser una molèstia estètica per tenir conseqüències.
L’accessibilitat. Per a una part de les persones el moviment no és decoratiu, és mareig: qui té sensibilitat vestibular pot patir nàusees reals amb un desplaçament que arrossega plans a velocitats diferents. Els sistemes operatius van afegir una preferència de «reduir moviment» i els navegadors la van exposar als webs, de manera que avui respectar-la és el mínim exigible. Un lloc que ignora aquesta preferència està triant marejar qui ja ha demanat que no ho facin.
El mòbil. Aquells tres llocs es van dissenyar per a una pantalla gran, un ratolí i una connexió estable. L’efecte, traslladat a un telèfon, o se simplificava fins a desaparèixer o es tornava impracticable.
El que sí que va sobreviure
La tècnica ha tornat, però refeta. Els navegadors van incorporar animacions lligades al desplaçament resoltes en CSS, sense JavaScript pel mig: el navegador les executa fora del fil principal, així que es mouen suaus i no bloquegen la pàgina. És la mateixa idea sense la factura.
I sobretot va sobreviure el que feia bons aquells tres llocs, que mai no va ser l’efecte. Recórrer un quilòmetre assegut al cotxe, entrar a l’enginyeria de Sony com si fos un taller d’artesania, submergir-se literalment per explicar d’on surt el disseny d’una pickup: això és estructura narrativa, i funciona igual amb plans movent-se a velocitats diferents o sense.
De fet és la prova més útil que es pot fer a un web amb molt moviment abans d’aprovar-lo: treu-li l’animació i mira si continua explicant alguna cosa. Si en desactivar-la no queda història, l’efecte no era al servei del relat. Era el relat.
