Copiar números d'una guia telefònica durant quinze minuts fa la gent més creativa després. Què diu la recerca sobre les estones mortes i per què el mòbil les ha eliminat.
Pensa on se’t va acudir l’última bona idea que vas tenir.
Gairebé ningú no respon «a la reunió d’idees». La gent diu la dutxa, el cotxe, el passeig amb el gos, aquella mitja hora rentant plats. Llocs on no estaves treballant i on, sobretot, no estaves intentant tenir una idea.
Això no és una casualitat simpàtica. Està estudiat, i el que diuen els estudis té conseqüències força incòmodes per a la manera com organitzem la feina creativa.
L’experiment de la guia telefònica
El 2014, dues investigadores de la Universitat de Central Lancashire van publicar al Creativity Research Journal un treball amb un títol directe: Estar avorrit ens fa més creatius?
El muntatge era deliberadament cruel. A un grup de participants se li va demanar que copiés números de telèfon d’una guia durant quinze minuts. A un altre, que els llegís. Res més. Després, a tots se’ls va donar una prova clàssica de creativitat: enumerar usos possibles per a dos gots de poliestirè en tres minuts.
El grup més avorrit va ser el més creatiu. Els qui havien passat els quinze minuts llegint la guia van puntuar més alt que els qui la copiaven, i tots dos per sobre del grup de control.
I les autores van identificar per on passa l’efecte: somiar despert. L’avorriment no genera idees per si mateix; activa el que descriuen com un estat de cerca. Quan l’estimulació externa baixa prou, el cap es posa a fabricar-ne de pròpia, i és aquí on apareixen les associacions estranyes que després anomenem idees.
Llegir avorria més que escriure, i per això funcionava millor: copiar números encara ocupa una part de l’atenció. Llegir-los, gairebé gens.
El matís que gairebé tothom es salta
Aquí és on la lectura fàcil d’això s’enfonsa, i val la pena aturar-s’hi perquè canvia el que cal fer.
Dos anys abans, un equip de la Universitat de Califòrnia havia posat a prova quatre escenaris diferents durant la pausa entre plantejar un problema creatiu i tornar-hi: una tasca exigent, una tasca poc exigent, un descans sense fer res, i cap pausa.
Va guanyar la tasca poc exigent. No el descans. No pensar en el problema. La tasca avorrida i mecànica va superar les altres tres, i també va ser la que va produir més divagació mental.
Això vol dir que la recepta no és «no facis res». Asseure’s a mirar la paret funciona pitjor que rentar els plats, plegar la roba o caminar sense rumb. Cal alguna cosa que ocupi les mans i deixi el cap lliure, però que no el deixi del tot buit, perquè el buit absolut també incomoda i busquem amb què omplir-lo.
Que és exactament el que fem ara amb el mòbil.
I el segon matís, que és el que separa això d’una frase de LinkedIn
Hi ha un detall en el disseny d’aquell estudi que convé no passar per alt: la millora es va mesurar sobre problemes que els participants ja havien vist abans de la pausa.
És a dir: la incubació no funciona en el buit. Només treballa sobre material que ja has carregat. El passeig no et portarà la idea si abans no t’has passat dues hores ficat al briefing, mirant el sector, entenent què s’ha fet ja.
La paraula ve de lluny. La va encunyar el psicòleg Graham Wallas a The Art of Thought (1926), el llibre que va fixar les quatre fases que encara fem servir: preparació, incubació, il·luminació i verificació. I ja aleshores va distingir dues maneres d’incubar: dedicar el cap a un assumpte diferent del problema, o descansar de qualsevol forma de pensament conscient.
El que és interessant és quina de les dues defensava. Va escriure que aquesta segona, el descans, «sovint és necessària per als tipus més severs de producció intel·lectual». Just el contrari del que va guanyar a l’experiment. Pot ser que no mesurin el mateix: la prova dels gots de poliestirè es resol en tres minuts, i el que Wallas anomenava producció intel·lectual severa, no.
Això salva l’avorriment de convertir-se en una excusa. No és «desconnecta i les idees vindran». És una seqüència de dos temps, i tots dos són obligatoris:
- Carregar el problema. Feina dura, documentació, immersió. La part que no té glamur.
- Deixar-lo anar fent alguna cosa mecànica. Aquí és on es cou.
Saltar-se el primer pas és no tenir res per incubar. Saltar-se el segon és el que fem tots cada dia, i és del que va la resta d’aquest article.
El que la publicitat ja deia el 1940, i en què va fallar
Això no és una troballa recent de l’ofici. James Webb Young, executiu d’agència, va publicar el 1940 A Technique for Producing Ideas, el manual fundacional del pensament creatiu publicitari, que vam desgranar a la clau del pensament creatiu. La seva tercera fase és exactament aquesta:
No fas cap esforç directe. Deixes anar l’assumpte sencer i et treus el problema del cap tan completament com puguis.
Fins aquí, idèntic. On no coincideix és en què fer amb aquella estona.
Young recomanava estimular la imaginació: escoltar música, anar al teatre o al cinema, llegir poesia o una novel·la policíaca. El seu exemple era Sherlock Holmes arrossegant Watson a un concert enmig d’un cas.
Un concert s’assembla força més a la tasca exigent de l’experiment que a la mecànica. I l’exigent va perdre. Vuitanta-sis anys després, l’evidència apunta que el passeig sense auriculars o la pila de plats rendeixen més que la sala de concerts: va encertar la fase i va fallar en el contingut.
Com hem eliminat el pas dos
Les estones mortes no han desaparegut de la vida: han desaparegut del cap. Encara hi ha la cua del súper, els vuit minuts de metro, l’estona abans que comenci la reunió. El que ha canviat és que ja no les passem avorrits, les passem consumint.
Un mòbil és una màquina d’eliminar avorriment, i fa molt bé la seva feina. El problema és que allò que elimina resulta que era una fase del procés creatiu.
En un equip això s’agreuja, perquè l’agenda té la mateixa lògica: si un forat no té reunió, sembla disponible. La conseqüència pràctica és que l’única hora del dia sense estímuls que li queda a molta gent és la dutxa, i per això tothom respon el mateix quan li preguntes per la seva última bona idea.
Què es pot fer en una agència (o en qualsevol equip)
Sense convertir-ho en un programa de benestar corporatiu, que sol ser el camí més ràpid perquè ningú no s’ho prengui seriosament:
Separa el dia de càrrega del dia d’idea. Documentar-se i resoldre no haurien de passar la mateixa jornada si es pot evitar. Quan un briefing entra al matí i cal presentar rutes a la tarda, el que surt és el primer que se li acut a algú, que gairebé sempre és el que ja existeix.
Reivindica la tasca mecànica. Ordenar arxius, preparar una presentació, muntar una plantilla. S’ha demonitzat com a feina de poc valor i resulta que és el millor terreny d’incubació que hi ha en una oficina. No l’automatitzis tota.
Mihaly Csikszentmihalyi va entrevistar noranta-un creadors eminents per al seu llibre Creativity (1996) i es va trobar la mateixa recepta repetida amb nom propi: el químic Manfred Eigen, premi Nobel, diu que s’adorm cada nit donant voltes a un problema sense resoldre i es desperta amb la solució feta; la futurista Hazel Henderson surt a córrer o es posa a fer jardineria quan se li acaben les idees, i quan torna a l’ordinador tornen a fluir; la sociòloga Elisabeth Noelle-Neumann necessita dormir molt, o nota que els seus pensaments es tornen rutinaris i previsibles. Cap d’ells no s’asseu a no fer res.
Camina fins a algun lloc. És la versió més barata i funciona: una volta a l’illa de cases amb el problema ja carregat i el mòbil a la butxaca. Sense auriculars, que també omplen el forat.
I treu la reunió d’idees de just després del briefing. És el costum més estès i el pitjor dissenyat: demana el resultat just quan l’equip encara no ha tingut temps d’incubar res. Si la reunió ha d’existir, que sigui l’endemà.
Hi ha una part d’això que ja és a les barreres de la creativitat des d’un altre angle, el de la pressa com a enemiga. Aquí l’enfocament és el contrari: no es tracta de tenir més temps, sinó de no omplir el que ja tens.
Un avís honest
Res d’això converteix l’avorriment en una virtut per si sol. L’avorriment crònic (el de qui fa dos anys que ocupa una feina que no li dona res) no produeix idees, produeix desmotivació i gent que se’n va. Són dues coses diferents que comparteixen nom.
Del que parlen aquests estudis és de quinze minuts, no de mesos. D’un forat deliberat dins d’una feina que sí que interessa. I del fet que aquest forat, que sembla la part prescindible de la jornada, resulta ser on passa la meitat de la feina.
La pròxima vegada que vegis algú del teu equip mirant per la finestra, és probable que estigui fent exactament el que li has demanat.
