El crowdsourcing és un model de negoci que utilitza els mitjans digitals per realitzar una tasca de forma col·laborativa amb un gran nombre d'usuaris.
Fa temps que es parla de la creixent capacitat tecnològica per produir, tractar i difondre informació. A més, estem assistint al desenvolupament d’una nova societat on la qualitat, la gestió i la velocitat de la informació es converteixen en un factor clau de la competitivitat, tant pels generadors d’informació com pels consumidors.
La informació és l’objectiu principal en moltes de les relacions de l’entorn social media, percebuda en moltes ocasions com l’equivalent al saber o al coneixement. I no obstant això, Jose Manuel Ballester ens indica a l’article De la societat de la informació a la societat del coneixement que, tot i que el coneixement es basi en la informació, aquest per si sol no genera coneixement.
Internet ens permet accedir a tota aquesta informació i, per tant, al coneixement, però sobre aquest tema Hiroshi Tasaka afirma en una entrevista a Infonomía que: “el que importa no és el coneixement, sinó la saviesa”. En la societat del coneixement, el coneixement perd valor, ja que des del nostre ordinador o telèfon podem accedir a tot el coneixement del món. Per tant, si el nostre objectiu és generar bones idees i innovar, hem d’estimular la intel·ligència col·lectiva perquè “la revolució 2.0 ha creat un nou món: la saviesa d’una multitud”, capaç de dissenyar idees en equip més riques que les que pot desenvolupar un sol expert.
Un matís important sobre aquella saviesa
Aquesta última idea cal acotar-la, perquè s’ha repetit molt més del que s’ha entès.
La saviesa de les multituds que va popularitzar James Surowiecki el 2004 no diu que un grup pensi millor que un expert. Diu una cosa molt més estreta: que l’agregació de molts judicis independents estima millor una magnitud que la majoria dels individus que la componen. El cas fundacional és del 1906, quan Francis Galton va comprovar en una fira de bestiar que la mitjana de gairebé vuit-centes apostes sobre el pes d’un bou s’acostava al pes real més que les dels ramaders experts.
I funciona només si es compleixen unes condicions força exigents: opinions diverses, formades de manera independent, sense que uns vegin què responen els altres, i un mecanisme que les agregui.
Tan bon punt la gent delibera junta i s’influeix, l’efecte desapareix o s’inverteix: les opinions convergeixen, la primera que es diu ancora la resta i el grup acaba més segur i no més encertat. És el mateix que passa amb la generació d’idees en grup, que tractem en parlar del brainstorming: els experiments donen més i millors idees quan cadascú treballa per separat i s’ajunten després.
I el negoci, que és el que dona títol a això
De l’entusiasme d’aquells anys en queden tres lliçons força clares:
Funciona per a tasques que es poden trossejar i verificar. Traduir fragments, etiquetar imatges, corregir mapes, reunir dades. Aquí la multitud és imbatible en cost i escala.
Funciona malament per a feina creativa per encàrrec. Els concursos oberts de disseny en què desenes de professionals treballen de franc i en cobra un s’anomenen a l’ofici treball especulatiu, i les associacions professionals fa dècades que els desaconsellen. No és només una qüestió gremial: en no haver-hi conversa amb el client ni accés al problema real, es compren propostes boniques i desinformades.
El que aguanta no és la multitud, és l’estructura. L’exemple més gran d’èxit, la Viquipèdia, no és una massa opinant: és una comunitat amb normes explícites, jerarquia de permisos, exigència de fonts i control de versions. La multitud hi aporta el volum; el que produeix la qualitat són les regles.
Que és, en el fons, la mateixa conclusió de l’article: el coneixement no es genera acumulant informació. Ni acumulant gent.
